La meva Història

Vaig néixer a Toledo, però la vida em va portar ben aviat al Pirineu, on m’he fet cuinera i dona.

Porto dins la sang la força castellana i la calma de les muntanyes, i d’aquest equilibri neix la meva manera d’entendre la cuina: amb amor, amb respecte i amb veritat.

Des de petita vaig créixer envoltada d’olors i històries. Del meu avi Benjamí vaig aprendre que, fins i tot amb els ulls cansats, es pot cuinar amb ànima; que el temps i la paciència són els millors ingredients.

De la meva àvia Lala recordo les tardes de torradetes amb sucre, les portes obertes i l’aroma dels guisats que omplien tot l’edifici. Ella em va ensenyar que la cuina és compartir.

De la meva besàvia, d’un petit poble de Càceres, conservo la memòria dels embotits penjats i les olives en gerres de fang. D’ella vaig aprendre que un plat senzill pot ser un tresor.

A Galícia vaig descobrir el mar i el silenci dels plats que es fan sense pressa: el valor del producte, el respecte per la terra i la bellesa de cuinar per cuidar.

I al Pirineu, gràcies a la meva sogra Adela, he après a reconèixer les plantes, a conservar els aliments, a escoltar el cicle de les estacions. Amb ella vaig entendre que la cuina també pot curar i transmetre.

Cada persona i cada lloc han deixat un ingredient dins meu.

Quan cuino, hi són tots: Toledo, Galícia, Càceres, el Pirineu... i totes les mans que un dia em van ensenyar que un bon àpat és un simbol cuidar i d’amor per leș persones.

Per això, quan cuino per algú, no preparo només un plat. Preparo records, emocions i fragments de vida.

La meva cuina és el reflex del que sóc: una dona que estima la terra, la memòria i les persones.